| La feina ben feta: ni fronteres, ni final - per Enric Jiménez |
21/11/2011
Els diaris i la resta de mitjans en van plens avui, aixà que m´estalviaré els preà mbuls: a les eleccions generals d´ahir 20 de novembre a Catalunya s´ha fet història.
|
|
Ho proclamava el nostre candidat Josep Antoni Duran i Lleida, tot fent esment a l´orgull que tenim tot el dret a sentir en aquests moments. Tot i que queda força implÃcit, voldria afegir-hi una puntualització personal: és un orgull no només basat en els excel.lents resultats obtinguts, sinó per tota la feina que s´ha bolcat a la campanya, i molt abans de la campanya. En el nostre cas concret, l´esforç que hem realitzat aquà al Prat, a la comarca del Baix Llobregat, i a la resta d´à mbits inclòs el nacional. Al nostre municipi, 4.675 vots (1.286 més que les darreres eleccions a corts) són el resultat final, i fent costat als companys i companyes de Convergència i Unió, la Joventut Nacionalista hem fet la nostra contribució pròpia a aquest resultat.
El triomf global no ha caigut del cel, evidentment. Comporta a més una nova i fins i tot major responsabilitat, que és estar a l´alçada de la confiança rebuda. Caldrà fer-ho treballant amb encara major intensitat pel paÃs, amb l´objectiu inalterable de la seva plenitud nacional. Nous reptes a l´horitzó, però les mateixes eines que fins ara: treball, treball i més treball.
Companyes i companys de la JNC: moltes grà cies a tots, molts à nims pel futur, i a fruir d´una victòria que us heu ben guanyat!
Enric Jiménez Mercader
Cap local, JNC El Prat
Tancar
Comentaris(0) |
|
| El camà del mig - per Enric Jiménez |
09/09/2011
La vida acostuma a quedar resumida en la sèrie de decisions que hom va prenent. Tots i totes tenim les nostres aspiracions i objectius, i és raonable suposar que prenem les esmentades decisions en funció del que volem assolir. Començant d'aquÃ, agafem el nostre camÃ, on les desviacions o trencalls que previsiblement aniran apareixent correspondran a un igual nombre de moments de triar la nostre direcció.
|
|
Tenir clar l'objectiu vital és el primer i potser el més important requeriment. Triar el camà correcte sense saber això és poc més que xamba, tot i que és evident que a la vida hi ha poques certeses absolutes, i que moltes vegades som els primers que no sabem on volem arribar. En aquest darrer cas, sempre queda l'opció de reflexionar sobre a on no volem arribar, ja que d'aquest negatiu sempre podrem copsar quelcom a l'hora d'escollir. Habitualment no tenim la sort (o desgrà cia) d'haver de triar entre només dos possibilitats finals, però la Catalunya actual està exactament en aquesta situació. Ja ho sintetitzava magistralment el president Pujol: "o independent o residual".
Desenganyem-nos, la infinitat de camins i caminets que s'obren front al nostre paÃs només ens acabaran portant, inevitablement, a una de les dues destinacions possibles. Se'ns oferirà tot un ventall de camins a dreta i a esquerra, opcions realistes i formules mà giques, combinacions en diferent proporció de seny i rauxa, idees nacionals romà ntiques o freda lògica racional, orientacions partidistes o purament de paÃs... però absolutament totes i cadascuna de les decisions que triem absolutament tots i cadascun dels catalans i catalanes ens acostarà a un final o altre. I la responsabilitat és i serà sempre individual.
No serà un camà fà cil. Ni curt. Ni exempt de petits i grans sacrificis a cada pas. Precisament per això tendeixo a malfiar-me de dreceres miraculoses, i ho faig en favor de quelcom més semblant a una metafòrica autopista de múltiples carrils: sòlida, ample i ben transitada. Construïda amb l'esforç de molts, però capaç de seduir i sumar la major varietat de sensibilitats possible. De res serveix tenir-la enllestida per demà , si la meitat de la societat es queda fora per manca de carrils. De res serveix inaugurar-la a corre-cuita, si després anem trobant esvorancs a cada quilòmetre.
Un paÃs unit i una societat forta és l'autèntic i únic camà a la plenitud nacional. És també un objectiu en si mateix, i els à mbits municipal, nacional, públic, privat i associatiu no són més que alguns de la llarguÃssima sèrie d'entorns on som nosaltres, i ningú més, qui marcarà la diferència. Que hem fet ja pel paÃs?
I molt més important, que pensem fer a partir d'avui?
Bona Diada Nacional a tothom!
Tancar
Comentaris(0) |
|
| Gent jove, Prat dur - per Enric Jiménez |
08/03/2011
Anem a parlar d'un seguit de questions que ens afecten com a gent jove. Però sense centrar-nos en l´elevadÃssima taxa d´atur que afecta a aquesta franja de població -que, a més, s´acarnissa també a la resta d´edats- ja que entenem que no és competència exclusivament municipal. Segur que hi ha tota una sèrie de mesures que a nivell local podrien ajudar al creixement econòmic, però no hi entrarem. De passada, aixà ens estalviarem el demagògic, i francament ridÃcul, ball de xifres sobre quants milers de llocs de treball es podrien aconseguir amb una o altra proposta. I és un tema prou greu com per no ser tractat de forma frÃvola.
|
|
La llaga on crec que cal posar el dit són aquells aspectes que efectivament depenen de l´ajuntament, i els quals afecten als joves. Ja sigui en els estudis o formació, com en el lleure o en l´oci. No m´atreviria a parlar en nom de la gent jove del Prat, però no seria massa agosarat afirmar que hi ha greus mancances en ambdós casos, o, més acuradament, grans marges de millora.
Primer punt. El nou i flamant edifici del Cèntric no sembla haver solucionat la qüestió de proporcionar un lloc adequat per estudiar, per dir-ho de forma suau, i la problemà tica ja venia de lluny amb les sales d´estudi. Aquests espais haurien de tenir unes caracterÃstiques força concretes, i costa d´entendre com una necessitat tan senzilla no pot ser solucionada correctament.
Sobre l´oci, el panorama és igualment decebedor. Quina és l´oferta que té la gent jove al Prat? Ben reduïda. I si a sobre es tracta de trobar quelcom més que un bar o local similar- que conformen la quasi totalitat d´aquella oferta ja de per si reduïda- invariablement s´ha de sortir del terme municipal. No és descabellat plantejar el concepte , que no es precisament innovador, de un local d´oci per a joves, gestionat pels propis joves. Al mateix temps que una considerable llista de municipis, de tot l´ampli espectre de colors polÃtics, empra aquest sistema, la nostra polÃtica local s´ha basat en dinamitar -metafòrica i literalment- el més semblant que hi tenÃem aquà al Prat. Mentrestant, un grapat d´espais propietat de l´ajuntament romanen sense ús, quan podrien estar allotjant una alternativa sòlida a l´oci que, avui per avui i per pura necessitat, moltes vegades s´acaba fent al carrer.
La gent jove del Prat no volem, ni necessitem, pa tou. Ens conformen amb el mateix pa que a tothom. Això requereix tenir en l´ajuntament un interlocutor adequat, que comprengui les nostres necessitats, i que conegui la forma d´acomplir-les. I això, al meu entendre, requereix un canvi.
Amb Jordi Gili, arriba el canvi!
Tancar
Comentaris(0) |
|
| El perquè, el com i el quan... del canvi - per Enric Jiménez |
22/01/2011
Sembla ser que el canvi és un valor en alça. Associat amb una llarga sèrie de connotacions positives, poques campanyes polÃtiques es llancen a l`aventura sense contar amb l`ajuda d`aquest concepte com a munició electoral. I sinó es pot parlar d`un canvi en el més literal sentit del terme, doncs sempre hi haurà una amplia gama de succedanis - més o menys relacionats, més o menys fal.laços - a disposició. Ara bé, què el fa tan desitjat?
[El perquè] El canvi és un valor intemporal, fà cilment aplicable a arreu al llarg dels segles. Privada de la perfecció per la seva pròpia naturalesa, el canvi esdevé l`única eina de la humanitat per fer camà vers a aquesta meta inassolible. AixÃ, pas a pas, haurÃem d`haver anat acostant-nos a una societat òptima. Malauradament, això no ha estat aixÃ, ja que s`ha descuidat una altre element configuratiu del canvi...
[El com] Hi ha moltes formes de agrupar els possibles canvis, però podrÃem sintetitzar-les en dos grans grups: els que ens porten a millor i els que ens porten a pitjor (altrament coneguts com a progrés i retrocés), perquè poques vegades s`han produït canvis neutres. El drama de la història és que, havent donat un bon grapat de passes endavant, també s`han produït un nombre gens minso de passes en el sentit contrari. Per exemple, podrÃem aventurar que no ens interessa per res canviar la manca de idees per la prepotència. Tampoc ens convé en cap cas passar de una ineficiència de gestió a la més primà ria demagògia. Entre el foc i les brases, hi ha alternatives. Alternatives autèntiques i reals, que ens porten vers a un canvi en positiu. A partir d`ara, aquest serà l`únic tipus de canvi al que faré referència.
[El quan] Aquesta és la més senzilla; el canvi sempre és produeix en el mateix i precÃs moment que la gent el vol. Ni abans ni desprès. Aparentment simple, aquest instant requereix un enorme volum de condicionants previs: és vital que aquest canvi es visualitzi, que aquest canvi sigui compartit, i, quasi tan important, que les persones creguem sincerament en ell. Un cop aconseguit això, no hi ha lÃmits. Primer, el canvi serà qualificat de impossible. Desprès de improbable. Inversemblant, complicat, difÃcil... i aixà fins al dia en que el canvi es produeixi. I per cert, me`n descuidava: el canvi sempre arriba. Sempre.
I ara -més que mai al Prat- amb CIU i el seu candidat Jordi Gili, arriba el canvi!
|
|
|
| El perill de limitar la visió - per Enric Jiménez |
15/11/2009
En tot debat hi ha arguments que costen d’acceptar. Independentment de si estàs a favor o en contra, són aquells que et semblen tan fluixos que dubtes que tinguin quelcom a veure amb el tema a discutir, amb una capacitat de influir igualment nul•la. Que et deixen fred, vaja.
|
|
Només cal donar una rà pida ullada a lÂ’argumentari utilitzat en certs debats polÃtics, dissortadament fins i tot al més alt nivell, per veure a que intento referir-me. I moltes vegades no ens quedem freds, no... ens quedem senzillament gelats, al veure/llegir/escoltar la lleugeresa amb la que sÂ’utilitzen. I crec entendre que són uns arguments llaminers, fà cils dÂ’utilitzar, i habitualment irrefutables (per subjectius). Exacte: lÂ’etern debat esquerra-dreta.
“Això és de dretes” “Això és dÂ’esquerres” Quan una persona inclou aquest tipus de dialèctica en el seu discurs, malament rai. El súmmum ja és quan tot el discurs semblar orbitar al voltant dÂ’això, fins a extrems que resultarien difÃcils de creure possibles (per desgrà cia, no nomes són possibles, sinó fins i tot força habituals en els mitjans).
En època de crisi, que crec que és el cas, parlar de solucions de dretes o d’esquerres em sembla força més que una frivolitat i poc menys que una poca-soltada. I posats a fer la dicotomia, no seria millor parlar de solucions efectives i solucions inefectives? Si una solució és autèntica i à mpliament bona i eficient, que potser fan falta més arguments?
Potser no sabem de quina banda vindran aquestes solucions a la crisi. Però prejutjar possibilitats, amb el pretext de que provinguin d’un o altre costat del espectre ideològic, em sembla francament irresponsable. Quan es creua una carretera, amb circulació en ambdós sentits, hi ha algú que només miri a l’esquerra? O potser només a la dreta? La més elemental lògica dicta mirar primer i decidir en conseqüència. Perquè sabem bé el perill de limitar la visió...
Tancar
Comentaris(0) |
|
| Bicing, bicing! |
24/04/2009
Definitivament, el bicing arriba al Prat. A falta de dates concretes, segurament podrem celebrar el 2010 pedalejant pels carrers de la nostra ciutat...
|
|
Bé, això ja és possible ara mateix, però ara propiciat per aquest servei públic de lloguer de bicicletes, que tant èxit sembla haver obtingut en altres ciutats. Actualment, i deixant de banda l’excel•lent carril per bicicletes que porta a la platja, la circulació d’aquestes per la majoria de carrers i carreteres del nostre municipi comporta una sèrie de riscos, quan no molèsties, tant pels ciclistes com pels altres usuaris de la via. Esperem que la implantació d’aquest servei comporti millores en aquest sentit, i que no suposi una aventura sobre rodes passar d’una a una altre d’aquestes noves estacions de bicing.
Unes vint-i-cinc estacions, previstes com a implantació mÃnima, que cobriran en primer lloc la zona urbana del Prat. Vint més dÂ’aquestes estacions ampliarien aquest servei, eventualment, fins a lÂ’aeroport i zones més perifèriques. Una darrera fase preveu assolir, amb deu dÂ’aquestes estacions addicionals, la resta del terme municipal, incloent-hi la platja. I totes, col•locades en les cruïlles de les vies principals.
No s’ha anunciat encara com ni quant ocuparan aquest espai (són cadascuna 16 ancoratges per bicicletes); si s’aplica en mateix procediment que a Barcelona, s’agafarà part del viari, part de la vorera, o, fins i tot, algunes places d’aparcament. Tal com van les coses al Prat, potser aquest darrer serà el que més es notarà .
Per si de cas: aparquin on el bicingÂ… mentre puguin.
Tancar
Comentaris(0) |
|
| “¿Abajo las murallas?” |
11/03/2009
En ple segle XXI, sembla estrany parlar d’un concepte aparentment tan obsolet com és una muralla.
|
|
Filosòficament, aquest no és una altre cosa que una barrera que separa un cert interior de un cert exterior, i a més a més, en el sentit original, això era alhora objectiu i conseqüència . Ara bé, podem parlar avui en dia de muralles? Al Prat?
Entenent-les com elements que separen, que dificulten el pas, que limiten el creixement, i que, en general, comprimeixen el nostre espai urbà , doncs si..
Només cal fer una ullada a un plà nol; tenim exemples bucòlics com és el riu Llobregat o el propi mar, de més duresa com és la C-31, més massissos com és lÂ’aeroport... però tots sense excepció comparteixen les caracterÃstiques abans esmentades. Tots són també en major o en menor grau invariables. No cal que aquestes vagin “abajo” per millorar la vida a la nostre ciutat. En primer lloc perquè és inviable, però especialment perquè és innecessari.
Només cal trobar la forma dÂ’adaptar la ciutat a aquestes realitats tangibles. Matiso, només cal trobar la forma dÂ’adaptar-ho el més adequadament possible. LÂ’adaptació al existent és una caracterÃstica intrÃnseca del creixement urbà , tot i que no sempre de forma reeixida. Especialment en la seva relació amb infraestructures/accidents geogrà fics de la magnitud de la qual ens interessa.
Reduint lÂ’escala anterior, quants espais que, nominalment, formen part del nostre municipi ens són totalment aliens? Em refereixo a aquells que tenint unes certes qualitats positives no són aprofitats. Portaran potser associats les seves respectives i particulars muralles?. I aquestes poden ser lineals i fÃsiques com una carretera que talla el camÃ, però també es poden tractar de les barreres per omissió; urbanització deficient, dificultat dÂ’accés, manca de informació, etc.
No ens cal començar de zero, perquè aquà al Prat no estem en cap cas mancats d’espais de valor. I cadascuna de les barreres, d’aquestes muralles, és quelcom més que una problemà tica. També representa una autèntica oportunitat d’or.
Fa 150 anys i escaig Barcelona derruïa les seves muralles, i d’aquest punt de inflexió sorgeix el seu eixample i majorment la imatge actual de ciutat. Tampoc ens cal al Prat iniciar el procés demolint, sinó adaptant. Sense obviar res, perquè no hi ha milloria que per petita que sigui no mereixi l’esforç.
I que dintre de segle i mig puguin també recordar-nos per un gest nostre que suposa un avanç per la vida al Prat. I per un altre. I per un altre més...
Tancar
Comentaris(2) |
murasha 2009-03-11 20:25:55
hauriem de soterrar totes les infrastructures per que el Prat tornés a esser un "prat"
__________________________________________________________________________
jerico 2009-03-11 20:22:39
i tant, hem de portar les muralles fins l'aeroport, la pota sud i l'altre costat del riu, per disfrutar del riu, la platja, el golf, els camps del nord i la famosa anella verda de bici que ens han promes des de fa 30 anys.
__________________________________________________________________________
Tancar |
|
|
